Àlbum: Venim d’una terra / 2023
Discogràfica: autoedició
*El POEMARI conté poemes musicalitzats que introdueixen els 5 temes.
Lletres
Francs i Catalans,
units com a companys
una guerra trepidant
lluitaren contra els normands.
Els camps van tacar,
de la sang que van vessar,
la batalla lliuraren
per raons reials.
Ferit en el combat,
Guifré el Pelós va firmar
i en l’últim esforç
quatre barres va marcar.
Un senyal reial,
a la història perdurà.
I així un nou cant
sorgia a la lluita
Hissem la bandera,
en el màstil més alt,
així la senyera
lliure serà.
al cel onejarà,
i podrà ballar
al ritme del nou temps
que el vent portarà.
Com la llegenda,
de la nostra nació,
va fer constar
en aquell escut d’or.
El roig de la sang,
representa la il·lusió,
la força, la rauxa,
l’amor i l’inframon.
El groc de l’or,
significa la claror,
de la llum del sol,
que surt per l’horitzó.
Un senyal reial,
perdura en la història
i així un nou cant
sorgia a la lluita.
dels que manaven la ciutat.
Una revolta van portar.
Al país peninsular.
Però l’Estat Català
estava en dues parts,
tenia tractes amb francs i amb
Castellans.
El conflicte es va agreujar
en temps de Corpus Sant,
quan l’exèrcit començà a robar.
Segadors,
siguem valents,
reclamem els nostres drets,
i adonem-nos que som forts
com els opressors.
El clima
de malestar,
es va estendre com la pesta,
Seguem
amb les falçs,
aquells que ens enganyen.
El rei va començar a fer empresonar
Tots aquells que es negaven a pagar.
Però l’espurna va esclatar,
quan els van obligar
a allotjar tropes reials.
La revolta representa,
la ruptura de dues parts.
Principat i monarquia
trencaren els tractats.
El poble es va aixecar
contra aquell estat
que oprimia les llibertats
Segadors,
siguem valents,
reclamem els nostres drets,
i adonem-nos que som forts
com els opressors.
El clima
de malestar,
es va estendre com la pesta,
Seguem
amb les falçs,
aquells que ens enganyen.
de pólvora cremant,
la batalla la narra,
qui la terra aixafà.
La gran cortina d’aigua,
separa la dignitat,
és la fina línia,
que ningú vol creuar.
Una força els alimenta,
el futur dels seus germans,
si travessen aquest riu,
quaranta-un anys patiran.
Un riu a l’esquena,
però amb l’ànima ferma,
sentien els soldats,
que l’havien creuat.
Resisteix, tu pots,
es deien plegats,
aguanta per tot,
el que darrere teu has deixat.
La terra guarda
les paraules dels caiguts,
el sol els escalfa,
perquè trenquin el mur.
Els nets ho sabran,
recordeu-ho, fills, pensaven:
nosaltres hem lluitat
pel futur que us vindrà.
La guerra ha acabat,
el riu han travessat,
la lluita segueix viva,
el riu encara vibra.
El que va veure l’Ebre,
nosaltres no ho sentim,
a la memòria de la Terra,
un riu de desitjos oprimit.
Resisteix, tu pots,
es deien plegats,
aguanta per tot,
el que darrere teu has deixat.
el seu gris oprimit,
no sempre va ser així
al vent es pot sentir.
Ara poden sentir
les roques remugar
dels cràters que ha deixat
la guerra en passar.
Els van prendre el riu,
els van reprimir
van perdre el cabal,
es van anar apagant,
els van deixar lligats,
sense les llibertats,
la foscor va arribar,
i molts anys s’hi va quedar.
Però hem de lluitar,
és nostre i ho serà,
tots hi hem treballat,
i sempre així serà.
Esclaus es van tornar,
quan ell va arribar,
els van prendre les mans,
la llengua i dignitat.
El fang es va assecar,
deixant-los eixugats
pocs bassals ja hi ha,
on poder-se emmirallar.
La boira els va cobrir
havien d’obeir,
per què viure així?
ja tot es feia gris.
El poble va patir,
un estat opressor
que el fum ha anat tapant
la constant repressió.
Però hem de lluitar,
és nostre i ho serà,
tots hi hem treballat,
i sempre així serà.
Esclaus es van tornar,
quan ell va arribar,
els van prendre les mans,
la llengua i dignitat.
El fang es va assecar,
deixant-los eixugats
pocs bassals ja hi ha,
on poder-se emmirallar.
La boira els va cobrir,
havien d’obeir,
per què viure així?
Ja tot es feia gris.
El poble va patir,
un estat opressor
que el fum ha anat tapant
la constant repressió.
Però hem de lluitar,
és nostre i ho serà,
tots hi hem treballat,
i sempre així serà.
i amb la paciència esgotada
els seus ulls volien veure
una mica d’esperança.
Volen fer-lo fora
i plantar noves llavors,
flors ben alegres
i així tombar el tron.
Encara hi ha un talp entre nosaltres,
que és viu i intel·ligent,
no es cansa de viure,
de la suor dels pretendents.
Generacions passades,
ja van viure entre ells,
però encara ara no entenen,
que tot això no és seu.
El poble els alimenta,
a canvi de no res,
ells mengen i viuen,
per creure’s diferents.
Cansats ja de donar,
es sentien estafats
volen fer-lo fora
i recuperar el seu prat.
Taparem els sots
i plantarem les flors,
el nostre jardí lluirà,
de blau, groc i roig.
D’un traspàs va vindre,
i a dit el van posar,
no feia bona pinta
però el van coronar.
Discursos els donava
i havien d’escoltar
regava amb paraules
però res feia brollar.
Així que el temps aspira
i el torn ha de canviar
sang blava no implica
que ens puguin manar
Volen fer-lo fora
i plantar noves llavors
flors ben alegres
i així el joc canviar.
Taparem els sots
i plantarem les flors,
el nostre jardí lluirà,
de blau, groc i roig.
